Desig de paper

“Ara, a l’hora que la resta de mortals dormen, el sr. G.
s’inclina sobre la taula, clavant en una fulla de paper la
mateixa mirada que pocs instants abans havia fixat en les
coses, esforçant-se amb el seu llapis, la seva pluma, el seu
pinzell, esquitxant el sostre amb l’aigua del vas, assecant la
seva pluma amb la camisa, impacient, violent, actiu, com
si temés que les imatges s’escapessin, belicós en la seva
soledat.”

Charles Baudelaire
El pintor de la vida moderna

El paper és el nucli germinal de les arts, d’allà on brolla
l’imaginari essencial del creador. “Una reserva d’imatges i
pensaments”, com ho advertia Joseph Beuys, des d’on mate-rialitzar l’univers mental i sensorial de l’ésser humà. El labo-ratori íntim de l’esperit, trampolí de les grans fites plàstiques des del Renaixement. Un interegne consiliador, al seu torn, de la mirada antiga i la moderna, de la utòpica i la recalci-trant. El paper és afí a l’artista explorador, a l’experimentador, a l’evocador, a l’antropòleg, al compromès. Sol davant la pis-sara de l’esperit, el creador intrépit s’exercita, amb furor i re-guard, a l’avantsala de la gran afirmació artística.

 

Ja ho havia anunciat Cennino Cennini en el seu tractat Il li-bro dell’Arte: il disegno, el dibuix, és molt més que un ins-trument técnic: és també un espai de projecció de l’ànima. Paraules que reverberen a les portes d’una nova era estètica. No va ser fins el segle de Fra Angelico, Uccello, Piero della Francesca o Rafael, que el paper en blanc i el seu gran va-sall, el dibuix, no va començar a ocupar el seu lloc emèrit dins el panteó de les arts. Una funció d’experimentació i deleït formal, que amb l’emergència de l’esperit romàntic, i l’enaltiment del jo subversiu, el portarà a ocupar un espai d’encara més centralitat. Fixem-nos en el cas de Goya: no és sinó isolat davant el paper que el mestre aragonès funda clandestinament la línia onírica europea en les séries dels Capricis. Així mateix, en els esbossos de Constable batega la seva traçada expressiva amidada al landscape, pionerament en la història de l’art. I en els pulcríssims carnets de retrats
d’Ingres, on es fixa avant la lettrela mirada moderna, directa i psicològica.

Pocs decennis més endavant, Charles Baudelaire treurà el full en blanc de l’anonimat, i el reivindicarà, per via del seu admirat Constantin Guys, com la disciplina selecta de la vida moderna, allà on poder copsar l’eternal dans l’instanto cana-litzar el neguit rebel del pintor modern. La fulla en blanc, en efecte, com a parcel·la insurrecta. Una actitud inspiradora, sens dubte, del gest revolucionari de Pablo Picasso, quan decideix encolar fulles del quotidià Le Figaro sobre algunes de les teles més celebrades del cubisme analític. O dels re-talls de diari esguinçats en la sèrie Merz per Kurt Schwitters, replegats dels turbulents carrers de la Berlin d’entreguerres. I encara un cas més proper i determinant: els Papiers-collage de Joan Miró, acceptats per l’artista com un dels instruments principals de la seva rebel·lió contra la pintura, en els anys previs a la guerra civil. En una actitud trasmutada en plena postguerra per un Antoni Tàpies de vint-i-tres anys a “La Creu de paper”, enganxant oblituaris dins el perímetre de la seva primera creu ideada, sota tires de paper higiènic.

El paper com a fúria subversiva, en suma, des del primer noucents, però també en la més estricte contemporaneïtat. En la poètica cartàcia d’Antoni Llena. En les partitures ideàti-ques de Joseph Beuys. En promiscuitat arxivística d’Ignasi Aballí. En el còmic mordaç de Francesc Ruiz. O en les dues tones de paper de seda emprades per Christo per embolca-llar el Reichstag alemany.

És per tot aquest sotabosc artístic d’excepció que celebrem que les galeries de l’AGC s’hagin tornat a organitzar per a vindicar el paper i les moltes tècniques i disciplines que s’hi projecten (el gravat, l’aquarel·la, el dibuix, el còmic…). En temps d’especialització i diàspora, aplaudim la convocatòria d’una exposició coral, eclèctica, que concentri la varietat de disciplines i moments històrics que convoca el paper. La fun-ció històrica del dibuix s’hi troba plenament representada amb la galeria Palau Antiguitats, i la col·lecció de dibuixos de l’escola valenciana dels segle XVII i XIX; Olga Sandoval presenta una acurada selecció d ‘obres dels segles XIX i XX. La subversió avantguardista a través del paper es pot con-templar a l’exposició col·lectiva de la galeria Barbié, amb una selecció singular d’obres des de Vasarelly a André Lhote, així com en una visió més propera, en l’exposició col·lectiva d’Artur Ramon i de Jordi Pasqual, que reuneixen artistes de de Tàpies a Miró, passant per Plensa o Salvador Dalí. Una interessant variant a la plàstica catalana contemporània (Amat, Hernández Pijoan, Saura, Luis Marsans) la trobem a la galeria A34, posant en diàleg les disciplines del dibuix i de la fotografia. Una visió més onírica de postguerra ens l’apropa la galeria Dolors Junyent, amb la mostra dedicada al Dau al Set, amb dibuixos onírics d’excepció del moment brasileny de Joan Ponç. El dibuix contemporani és tractat, en canvi, per la galeria Eude, amb l’enginy fresc i hilarant de Javier Mariscal, o Fina Olivart, amb una selecció d’artistes in-ternacionals vinculats a la ciutat de Barcelona. Fernando Pinós i la galeria Àmbit aposten per a l’exposició monogràfica explorant l’obra de Miquel Paton i Rasero, respectivament, mentre que la galeria Paradís Sis es decanta per la tècnica del carbonet en una exposició individual dedicada a Jaume Maria Casas. I, the last but not the least, la galeria Goths-land, que ens apropa a una visió més desconeguda però no
menys substancial del dibuix com és el còmic, amb dibuixos irònics de la ciutat de Barcelona de segundo Esegé, un dels representants del que Terenci Moix va definir com l’Escola Bruguera de dibuix (del TBO al Pulgarcito, del Mortadello al Capità Tro).

Per molts anys #elpaperdelart

Albert Mercadé